Dia 2 / 3

Dos dies consecutius d'entrenament. Tres voltes per dia en circuit urbà per la zona de els facultats de diagonal. 9 quilometres per dia, aproximadament. 

A nivell físic el resum podria ser el següent:

-  Val que tot just és el tercer dia d'entrenament però ho milloro temps o faré la marató en 14 hores.

-  Els músculs em responen bé. No tinc problemes de pulmons i no em canso massa. Es veu que encara conservo quelcom del meu passat gloriós.

A nivell anecdòtic el resum podria ser el següent:

- Putes. Putes vestides de senyores respectables a les proximitats del Camp Nou. Vull dir, que podrien passar perfectament coma tietes nostres. I més espectacular encara: llegeixen. En aquest cas, l'Ombra del vent, per amenitzar el temps entre servei i servei.

- Si poséssim les aules universitàries al les entrades de les facultats ens pixaríem a la cara dels coreans en mèrits acadèmics. Passi a la hora que passi corrents, sempre hi ha gent. Excepte a la facultat d'arquitectura, pobrets.

- Entre tanta socialització a l'aire lliure m'ha colpit la imatge de dos nois, probablement indis, que sortien d'alguna facultat ( física o alguna enginyeria, no sé). Estaven fent un puto cub de rubik pel carrer. Pel puto carrer. Mai he tingut tant clar el funest destí que ens espera coma poble i la nostra evident inferioritat racial.

Demà dimecres, descans per als meus músculs.

Dia 1

50 minuts a ritme constant, diagonal amunt, diagonal avall. 

He decidit no excedir-me que ja tinc una edat. Tot i això, no estic tant fet malbé com em pensava, després d'un desembre sense fer absolutament res més enllà de pixar-me en la fam al tercer món. En definitiva, he sobreviscut i he aprés unes quantes coses noves:

- En algun moment dels últims anys s'ha posat de moda córrer amb malles.
- Els runners ens sentim atrets pels carrils bici.
- Hi ha gent que escolta lady Gaga quan corre.

Dilluns, més carrera continua, afegint-hi un xic de pujada.

He decidit

Són dies aquests, sens dubte, fets a mida per decidir coses. Encetar un nou any és llaminer i l'hàbit es troba francament arrelat. Per tant, immersos en aquesta època de nous punts de partida sembla com si el nostre reflex matinal al mirall ens digui, entusiasmat, aquest any sí.

En realitat, no és època de res en particular i res especial ha de succeir d'ara en endavant. Això, més o menys, tots ho sabem. Allò dels propòsits, ingenus i esperançats, és molt graciós; a la vegada que tradició ja quasi institucional. Però si que és veritat, que no tot és igual en aquests dies especials. Ha passat un altre any, ho celebrem, ens espolsem els ulls de tanta festa i ens mirem el nostre reflex impregnats encara de la certesa del pas del temps. I sí, llavors es fa evident. És això! Ja falta menys per començar a podrir-nos sota terra, en una urna o a on sigui. De sobte, tenim pressa per fer coses.

Sóc molt cínic i no em sap massa greu. Em surt de manera natural. A més, és una manera elegant i amb estil de plantar cara a l'Univers i, no ens enganyem, per aquí correm desbocats a  cabassos, per tant, companyia no en manca pas. Però en el fons, siguis del bàndol que siguis - optimistes, entusiastes, somniadors i d'altres - sempre es manté un rerefons d'engany, voluntari, que amenaça amb fer-ho trontollar tot. Aquella sensació que tot allò que pregones no s'aguanta per enlloc. Llavors, només fa falta que algú jove, de la teva edat, es mori. No es pot dir que el coneguis massa perquè fa anys que no hi parles però hi has compartit moments que encara mantens a la memòria, algú amb qui has compartit taula i riures, algú a qui suposaves fent la seva vida feliç en algun lloc amb família, parella treball, nebots, gossos i jo que sé més. Llavors et sents malament, en el sentit absolut i còsmic de l'expressió. Per ell i per tu mateix, i no sé en quina proporció.

Amb sort demà, o demà passat, tornaré a contemplar el món des del meu búnquer de superioritat intel·lectual i probablement, d'aquí un parell d'hores com a molt tard, m'avergonyiré de totes i cadascuna de les lletres d'aquest escrit. Però m'és igual. Estic cansat de veure com la gent vol donar sentit a les coses quan no en tenen. Això és queda aquí.

He decidit córrer la Marató de Barcelona, en el meu propòsit absurd d'aquest any entrant. Suposo que si sobrevisc a l'esforç, al final, em sentiré bé. També obriré un altre blog per fer un seguiment dels mesos previs a l'esdeveniment. El tancaré en tres setmanes, però bé, aquestes coses es diuen després de cap d'any.